Hi ha vegades, que quan estic passejant pel carrer, la gent es pensa que no estic bé del cap, o que em falta un punt de cocció. Us explico: de tant en tant, no em pregunteu exactament perquè, quan estic passejant, vaig somrient i mirant a la gent amb la que em creuo (això de mirar ho faig sempre, suposo que és un petit defecte, em fixo molt en les cares de la gent, en aquest sentit soc molt observador). I no és sempre, només a vegades, però ho faig. I el més sorprenent són les reaccions de la gent. Aquesta és la sensació que tinc jo quan la gent em veu passejant pel carrer tot sol i somrient (percepció meva, que consti):
- La gran majoria deuen pensar: "Què mires? Algun problema?". I si, desgraciadament aquesta és la versió més habitual...i acostumen a ser homes.
- Molts i moltes es toquen la cara o els cabells, no sigui que s'hagin deixat ves a saber què posat abans de sortir de casa, i s'ho intenten treure/arreglar. Entre aquests estan els que, a més, et miren espantats, com si passés alguna cosa greu... si només estic somrient, no rient-me!
- D'altres els menja la vergonya que algú els somrigui pel carrer i abaixen el cap fins que ja no et tenen al seu camp visual.
- Alguns pensen: "Un altre que s'ha perdut, ja no podem fer res per ell", o "mira, un tocat de l'ala". Aquests també són habituals.
- Hi ha certes dones que et miren desafiants, com dient: "què mires? pervertit!!". Si, això passa...
- D'altres dones veuen el somriure com un acte simpàtic, fins i tot d'adulació, però sense veure cap mala intenció, i et miren i et somriuen de manera simpàtica.
- I per últim, i és el cas que m'agrada més i el que menys passa, és el de la gent que simplement et mira, et veu somriure, i et torna el somriure. Sense res més, i sense veure segones intencions. Això és fantàstic, perquè a mi personalment m'alegra el dia. Ja us dic que no és que em passi sovint, però penso que tots ho hauríem de fer de tant en tant.
I vosaltres què penseu quan algú pel carrer us somriu? Suposo que dependrà molt de la persona que ho faci, és clar, però creieu-me que tornar el somriure és d'agrair.
Després d'aquesta nova filosofada que us he plantejat, us porto un pastís que ja farà unes setmanes us vaig ensenyar per instagram, una autèntica bomba calòrica no apta per a gent que no sigui molt de dolç, aviso! Una base de galetes oreo, seguida d'una capa de caramel salat, i culminada amb una capa de xocolata... i tot això sense forn!! Comencem?
Ingredients (per un motllo de 18cm. i unes capes de pastís generoses):
Per la base
- 330gr. de galetes oreo
- 110gr. de mantega
Per la capa de caramel salat
- 300grs. de sucre
- 120ml. d'aigua
- 120ml. de nata per muntar
- 70grs. de mantega
- 8-10grs. de sal (si utilitzeu mantega sense sal)
Per la capa de xocolata
- 200gr. de xocolata amb llet
- 100gr. de xocolata negra de cobertura
- 200ml. de nata per muntar
- gerds o maduixes per decorar (opcional)
Preparació:
Molts ingredients, però una preparació gens difícil.
El primer de tot serà preparar la nostra base d'oreos. Amb una batedora, picadora, thermomix... el que tingueu per triturar, tritureu totes les oreo. Quan les tinguem triturardes, afegim a la picadora la mantega líquida (no calenta), i donem uns quants cops més de triturar, per obtenir una pasta d'oreos.
Escampem la base d'oreos pel fons i els laterals del motllo, ajudant-nos d'una cullera per pressionar bé tota la superfície i que quedi compacta i homogènia, a més de tan llisa com puguem.
Tapem amb paper film, i reservem a la nevera mentre preparem el caramel salat.
A un pot, posem a escalfar el sucre i l'aigua a foc generòs, i quan la barreja comenci a adquirir el típic color marró de caramel, retirarem del foc i afegirem la nata. Aquest pas amb molt de compte, ja que puja i esquitxa molt, així que recomano que feu servir un pot alt.
Removem bé el caramel amb la nata per homogeneitzar (amb cullera de fusta és la millor opció), i tornem a posar al foc durant un parell de minuts com a molt, sense parar de remenar. Retirem definitivament del foc, i afegim la mantega. Un cop aquesta s'hagi desfet completament, afegim la sal i acabem de barrejar. El punt de sal del caramel és molt a gustos. A més sal, més contrast dolç tindrem, però patim el risc que ens passem i perdi la gràcia, així que vigileu amb la sal.
Deixem que atemperi una mica, i escampem el caramel salat per sobre de la nostra base d'oreos, cobrint aproximadament la meitat del motllo, i deixant la meitat superior per la xocolata. Igualem alçada del caramel, tornem a tapar amb paper film i reservem un mínim de 3 hores a la nevera.
Passada l'estona de refredat del caramel, prepararem la capa de xocolata.
A un pot, escalfem la nata, i quan estigui a punt de bullir, retirem del foc i l'aboquem per sobre de la xocolata, que la tindrem a un bol trossejada. Deixem reposar un minut, i amb una espàtula barregem xocolata i nata per obtenir una crema. No patiu si al principi sembla que els ingredients no es barregin, ho acabaran fent. Un cop feta la nostra crema de xocolata, la diposem per sobre de la capa de caramel salat, acabant de cobrir les parets de la base, i de nou a la nevera. En aquest punt, és quan, si voleu, podeu disposar uns gerds o unes maduixes per sobre de la xocolata, de manera que quedaran enganxades un cop la xocolata solidifiqui (no quedarà dura, només ben densa i estable).
Deixem refredar una o dues horetes més (millor dues, o més), i només ens queda posar-nos les botes amb aquest pastís, que a casa ja hem repetit més d'un cop, i va ser el pastís d'aniversari de ma germana... vam aconseguir fer un pastís que li agradés molt i al qual no tingués alèrgia!!
Feliç setmana, i somrieu al món!
