dijous, 29 de gener del 2015

Pa de soda

No us ha passat mai estar alguna temporada on teniu la sensació d'estar en perill? Ara us semblaré una mica paranoide, però quan us ho expliqui entendreu perquè ho dic.

En el meu trajecte d'anar a portar i anar a recollir al mini a la guarderia, tot i ser cinc minuts i escaig de trajecte caminant, haig de creuar tres semàfors, depenent del trajecte que faci. Doncs bé, en qüestió de dues setmanes aproximadament, he estat a punt de ser atropellat quatre cops!! Des de cotxes que se saltaven el semàfor quan estava acabat de canviar a vermell, fins als conductors que ni tan sols estaven mirant la carretera, sinó el seu preciòs mega mòbil mentres escrivien un missatge. Si senyores i senyors, no és que estiguessin parlant per telèfon, que ja té delicte, és que estaven whatsapeant (o com s'escrigui!)!!!

A part que durant les dues setmanes que m'ha passat això m'he sentit qual Cary Grant a 'Perseguit per la mort' (traducció al català de 'Con la muerte en los talones'...), m'he plantejat seriosament implantar la pena de mort al país. Si, segur que considereu que estic exagerant, però quan has de fer-te enrera en un semàfor que està en verd pels vianants, enretirar el més ràpid possible el cotxet del mini perquè no te l'embesteixin, i a sobre comprovar que el conductor no només no s'ha adonat que se l'ha passat en vermell, sinó que ni t'ha vist, fa que pensar, i molt.

A vosaltres us ha passat mai res semblant? Llàstima que no hi hagi un Hitchcock a la meva vida, li suggeriria una seqüela, canviant l'escena de l'avioneta per una camioneta...

Bé, després d'aquestes aventures peliculeres que esperon no es repeteixin, us porto un pa d'allò més senzill i ràpid de fer, un pa de soda, del llibre 'Pan Casero', del gran gurú del pa Iban Yarza. Un pèl diferent al conegut pa de soda irlandès, però que us encantarà, ja que no necessita grans (ni petits) esforços, i el resultat és espectacular.

Ingredients:

- 245gr. de farina integral de blat
- 105gr. de farina panificable
- 3 culleradetes de postre de llevat químic (Royal)
- 280-300gr. d'aigua (dependrà de la farina)
- 35gr. de mel
- 7gr. de sal

Preparació:

Com és un pa que no necessita llevats ni fermentacions prèvies, el primer que farem serà encendre el forn a 220ºC.

A un bol, barregem tots els ingredients amb la ma, fins a obtenir, com diu textualment l'Iban al llibre, una textura de fang.

Aboquem la barreja a un motllo de plum cake prèviament engreixat i enfarinat, empolsinem bé de farina la superfície del pa i directe al forn a mitja alçada durant 40 minuts a mitja alçada, i si veieu que comença a quedar molt daurat, el podem tapar amb paper d'alumini. Jo quan portava 30 minuts ho vaig haver de fer. Passat el temps de forn, l'enretirarem i el desmotllarem.

És un pa que no necessita humitat al forn, ni condicions especials, ni res de res que ens pugui complicar l'existència, només paciència per tal que refredi un cop surti del forn.

Un pa amb un suau regust dolç, que si voleu us ho podeu estalviar no posant-li la mel, o posant-li alguna mel o sirop que no sigui molt endolcidor.




Recordeu que avui és dijous, farem una nova cata de vi a la nostra bodega particular... últimament estem tastant molts blancs!

dimecres, 21 de gener del 2015

Tagliatelle nero di sepia alle vongole

Sou unes persones apresurades? Espereu que m'explico... soc una persona bastant tranquila, alguns fins i tot dirien que estic fregant la 'patxorra' (que no sé ni com s'escriu...), i que es pren gairebé tot amb molta calma. I desde que estic treballant desde casa, veig les coses d'una manera més calmada encara.

Evidentment tot depèn molt de la teva personalitat, el lloc on visquis, la feina que desenvolupis, el teu moment personal... i en mi, tot suma, personalitat calmada (no sempre!), visc a una ciutat que no és estressant, treballo desde casa i a més la meva feina ratlla el nivell d'estrès zero, i personalment, ja us he comentat que em caso? A vegades les situacions són totalment contràries, però no és l'habitual. I cadascú té la seva vida i les seves coses, és clar.

Us comento això perquè l'altre dia, de camí a buscar al mini Pumuky a la guarderia (perdò, escola bressol), veia com tothom m'adelantava, com si arribessin tard a algun lloc, els cotxes semblava que competissin per arribar primers, i fins i tot als conductors dels autobusos feia la sensació que els hi cremaven els peus quan estaven més de 10 segons a la seva parada de bus, i la única manera de calmar el mal de peus era trepitjar l'accelerador. Estic segur que sabeu de què parlo.

És clar que hi ha de tot, i jo he passat époques de tal nivell de feina (per posar un exemple), que no havia arribat a casa després d'una setmana de viatge i ja estava demanant bitllets per tornar a marxar a visitar un altre client, i em feia la sensació que no arribava mai als llocs en el moment que tocava, que sempre havia fet tard. Però ja fa un temps, farà dos anys, potser, que vaig decidir prendre'm la vida amb una altra filosofia (reconec que no sempre es pot, tornem al que comentava abans, la situació també ho permet), i m'estic adonant que respecte a la resta de persones, vaig 'a càmera lenta'. Us posaré un exemple que ho reflecteix molt bé, seguint amb el tema d'anar a recollir al mini. Desde l'escola a casa, és un trajecte de cinc minuts. Durada del trajecte: 40 minuts. El motiu: al migdia va ploure, i se'm va ocòrrer que era un bon dia perquè el mini estrenés les botes d'aigua que li havien portat els reis. Us asseguro que no ens vam deixar cap bassal sense trepitjar. Ni ell ni jo!!



Ara us repeteixo i reformulo la pregunta... com us preneu la vida? Sé que molts, com a mínim, intenteu passar-ho bé, dintre de com pot ser d'agobiant en certs moments la nostra vida, així que gaudiu al màxim sempre que pogueu!! I que consti que no pretenc filosofar ni donar lliçons de moral a ningú; com he dit abans, cadascú se sap lo seu, com diem, i tothom (m'incloc) ho fa tan bé com pot i sap, oi? 

I per gaudir d'aquest dimecres com cal, amb o sense presses i estrès, us porto uns tagliatelle alle vongole (o sigui, amb cloïsses), amb una petita variant, els tagliatelle són nero di sepia. La gent tan maca de Cosasdepasta em va enviar conjuntament amb la lassanya i els gnocci aquest paquet de tagliatelle, i se'm va ocòrrer que seria una bona proposta, no us sembla? Aleshores, anem a cuinar!

Ingredients:

- 500gr. de tagliatelle nero di sepia de Cosasdepasta
- 550gr. de cloïsses
- un rajolí oli d'oliva
- un gra d'all
- julivert fresc
- bitxo
- un got de vi blanc
- sal

Preparació:

Jo penso que hi ha mil maneres de preparar uns tagliatelle o spaguetti alle vongole, jo només us proposo una de tantes. He vist receptes amb pebrot, sense, amb gambes... així que aquí teniu la meva versió.

Primer de tot posarem a bullir l'aigua per coure la pasta tal i com se'ns indica al paquet.

I mentrestant, preparem les cloïsses, que vaig a suposar que són netes. Jo les vaig comprar ja netes, per estalviar temps i feina.

A una paella escalfem l'oli, i saltegem a foc lent l'all amb el bitxo i el julivert. Quan l'all comenci a estar daurat, afegim les cloïsses amb una mica de sal. Seguidament incorporem el vi blanc. El vi s'anirà evaporant i les cloïsses s'obriran. No fa falta que us digui que les que no s'obrin, s'han de descartar...

I quan ja tinguem totes obertes, aboquem la pasta i deixem un parell de minuts al foc, perquè s'impregni al màxim del gust de les cloïsses.

Servim, jo en aquest cas acompanyat d'unes fulles d'alfàbrega fresca,i a gaudir!!

I demà trobareu al bloc de vins, una bona proposta per acompanyar aquests deliciosos tagliatelle...






dimecres, 14 de gener del 2015

Bundt Cake de moniato

Bon dia família! Com anem, m'heu trobat a faltar? Jo a vosaltres si, he estat molts dies 'off', ja que he encadenat els dies del període nadalenc amb les vacances que acostumo a fer normalment després de reis, així que m'he autodesconnectat d'internet en general. Res de correu, xarxes socials, visites a blocs... res de res!! Així que per tal de no atabalar-vos el primer dia, i que tingueu ganes de més i torneu la setmana vinent, avui passare'm directament a la recepta, i només us diré que abans de festes ja vaig arribar al final de la dieta, i que aquesta setmana i la vinent em toca baixar els quilets recuperats per les festes, i que els reis s'han portat de meravella, espero que amb vosaltres hagin estat molt generosos!
Avui us porto un bundt cake de tardor, però com tenim un temps boig, en alguna fruiteria encara en tenien algun, i he volgut provar de fer-ho, així que allà vaig...

Ingredients:

- 300gr. de moniato
- 4 ous
- 200gr. de sucre
- 250gr. de farina
- 125ml. d'oli suau
- 1 sobre de llevat químic (Royal)
- 1 cullerada sopera de mel
- 1/2 cullerada de postres de canyella

Preparació:

El primer pas és coure el moniato. Ho podeu fer al microones durant 7 minuts a màxima potència, o bé aprofitar d'alguna tongada que hagueu fet al forn i us hagin sobrat.

Amb el moniato farem una mica de puré, aixafant-lo amb una forquilla un cop cuit, i el reservem. Mentres preparem el pastís, preescalfarem el forn a 180ºC.

Batem els ous conjuntament amb la meli el sucre, fins que almenys dobli el seu volum, l'ideal és que el tripliquin. Seguidament afegim el moniato fet puré i l,'oli, i es barreja tot.

Per últim, afegim la resta d'ingredients (farina, llevat i canyella) a poc a poc i tamissats, per evitar d'aquesta manera que es facin grumolls, i amb compte per tal que el volum dels ous no baixi.

Engreixem el motlle, avoquem la barreja, i enfornem a mitja alçada durant 40 minuts aproximadament, o fins que en punxar-ho (amb una broqueta de fusta ja va bé, no fa falta un cake tester), la broqueta surti neta.

I ja tenim el nostre bundt cake de moniato llest per menjar, només ens falta desenmotllar-ho, empolsinar-ho amb sucre llustre (opcional) i gaudir-lo, i feliç setmana!!

P.D.: Abans de vacances vaig prometre un vi blanc a la nostra bodega, però no ho vaig fer perquè em va menjar literalment la feina i després el Nadal, però demà dijous paraula que el tindreu!!