dimecres, 27 de maig del 2015

Mousse de maduixa light

Avui, més que una recepta, ja que és tan senzilla que gairebé no es pot dir que ho és, us volia parlar d'un tema molt particular: les col·laboracions.

Ja fa una temporada que en alguns blocs (sobretot blocs de renom) he llegit articles en el que parlen precisament sobre les col·laboracions. O més aviat, sobre empreses que 'ofereixen' la seva marca perquè la publicitin el seu bloc, a canvi de... res, bàsicament. En general, acostumo a estar d'acord amb tots els articles que he llegit, ja que, com bé diuen, tu quan fas una feina la cobres, i en el moment que un hobby (tenir, i mantenir, un bloc, de la temàtica que sigui) està apunt de travessar la línia que separa el hobby de la feina, hem de posar el fre i rumiar bé si la proposta val la pena. Està clar que hi ha nivells de col·laboracions igual que hi ha nivells de blocs (i nivells de bloggers). I és molt comprensible que si tu tens un estatus assolit com a blogger, és més fàcil rebutjar segons quines 'col·laboracions' t'ofereixin, i que si no gaudeixis d'aquest estatus, caiguis més ràpid en la temptació. Ningú treballa (o ningú ho hauria de fer) gratis, això està clar, però penso que dintre del ventall de possibilitats, no és necessari que et donin diners per tal que colaboris amb algú, existeixen moltes maneres de pagament, i tot depèn del que estiguis disposat a acceptar. La meva manera de pensar, amb el tema de les col·laboracions, és que (de la manera que sigui, bé amb diners, bé amb productes, bé amb publicitat...) totes dues parts puguin treure un benefici de la mateixa. A vegades el benefici serà més gran, a vegades menys, això ja és qüestió personal.

Que consti que no soc ningú per criticar, ja se sap allò que diuen que qui estigui lliure de pecat... només vull donar el meu punt de vista, i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Ep, i que si algú no està d'acord amb el que dic/opino, per això estan els comentaris, ok? Sense manies!

Us passo a detallar les col·laboracions que m'han ofert, així que amb aquestes parlo amb coneixement de causa.

Hi ha les 'col·laboracions', que ja poso entre cometes, que són aquells correus que reps de l'estil 'Querido blogger, hemos visto tu blog y se ajusta mucho a lo que buscamos, con lo que queremos ofrecerte...'. Aquests són els millors, t'ofereixen que possis publicitat seva al teu bloc, venent-te que gràcies a això, guanyaràs visites. Perdona? que jo guanyaré visites perquè posi publicitat teva al meu bloc? Jo de màrqueting no hi entenc gaire, però d'aquí a que em prenguis per tonto... com que no. O arriben a oferir-te un intercanvi d'enllaços. Personalment, no m'interessa, i això que probablement depenent de la 'marca' que et contacta tu puguis sortir guanyant.

Després estan, les que podríem encabir més o menys dintre de les anteriors, en les que realment si volen col·laborar amb tu, però tampoc tenen gaire tacte a l'hora de transmetre-ho, i tu, sense saber ben bé perquè, en un moment de ràbia, podríem dir, et dona per respondre'ls (amb totes les bones maneres que pots en aquell moment) i els hi preguntes que quin benefici treus tu de fer-lis publicitat gratuita. Aquí no esperes resposta, simplement desfogar-te del cabreig que t'ha entrat, i resulta que et responen que si els hi passes una adreça et faran arribar una mostra dels seus productes perquè els puguis provar. En aquest moment se't passa (una mica) l'emprenyada, i és quan valores si val la pena fer-ho o no. Aquí ja entrem en tot un món de possibilitats, si acceptes: els que t'envien les restes del que els hi sobra, i els que realment tenen voluntat en la col·laboració i s'hi esforcen perquè quedis content. Un tema a part és que els productes que t'enviin t'agradin i consideris que val la pena parlar-ne d'ells. En el meu cas, si acabo acceptant, però el producte no m'ha convençut, no parlo d'ell, i ja està. Segurament així aconsegueixo que no tornin a contactar amb mi, però si no m'ha agradat el que ofereixen... hi ha qui si no els ha agradat, ho diuen obertament, cosa que trobo perfecte.
Aquí és on després realment apareixen les col·laboracions de veritat. Fins aquest punt, una empresa t'ofereix els seus productes, i si tu acceptes, els proves, els fas publicitat gratuita, i totes parts queden més o menys satisfetes. A partir d'això, si el teu bloc té caché, és quan l'empresa realment s'interessa per una col·laboració, ja que aquest enviament de productes es converteix en periòdic, i l'associació entre empresa i bloc perdura en el temps. Torno a insistir, no és una crítica, és la realitat, i com a tal, hi ha gent que ho fa, i hi ha gent que no.

I per últim, dintre de l'apartat de mails col·laboratius entre blogger i empresa, hi ha els que ho fan perquè si (no ens enganyem, tots busquen arribar al màxim de gent possible amb el seu producte), i t'envien productes o et conviden a events sense esperar res a canvi. Evidentment, ningú és tonto (ejem...), esperen que amb aquest oferiment 'desinteressat', tu els hi facis publicitat del seu producte, però crec que és la millor manera de fer que un producte es publiciti: oferir i no demanar res a canvi, no pressionar a ningú. Al contrari, donar-li possibilitats i motius per a que el que ofereixen t'agradi, i en puguis parlar positivament.

Aquest seria un petit resum (molt personal) del que són i no són les col·laboracions entre bloggers i empreses. Segur que n'hi ha molts més exemples ben diferents als que us he explicat.

I després existeixen les col·laboracions entre blocs. Aquestes són més personals, i entra en joc el bon rotllo que habitualment (dic habitualment, no sempre) existeix entre bloggers. Està clar que som persones, i com a tals, no tothom et pot caure bé, evident, però també us dic que és molt fàcil que entre bloggers hi hagi bon rotllo. Tampoc us sabria dir perquè, però és així. Bé, al que anava que ja és prou llarg el que us estic explicant com perquè a sobre em despisti.

En les col·laboracions entre blocs ja no parlem de beneficis purament econòmics, que està clar que pot haver-hi, sinó com a molt, i dic com a molt, el que pots guanyar són un augment en el número de visites i de seguidors. Però a vegades aquestes són les millors col·laboracions, perquè ho fas perquè si, perquè no necessites cap extra per fer-ho i normalment no esperes res a canvi, com per exemple (en el tema d'empreses no he posat exemples, però aquí volia posar un molt clar i recent) la col·laboració de 38 bloggers (38!) en una edició d'un fantàstic receptari on-line de receptes sanes i divertides que la Gemma del blog Food & Cakes by GB va proposar a un munt de bloggers, i que ni s'ho van pensar per dir que si. A això em refereixo. Quan t'ho pregunten, és difícil que diguis que no, i quan dius que no, normalment és perquè no pots, no perquè no vols. Estic convençut que quan la Gemma els va proposar a tots els bloggers participants en el receptari la seva idea, la seva resposta va ser 'I tant!', o 'Perquè no?' Aquesta va ser la meva resposta quan l'Adri, del bloc The Sugar Palace em va comentar la seva idea... participar en el seu bloc com a col·laborador, amb una recepta mensual on parlés de còctels o gastroenologia, conjuntament amb altres bloggers que ens parlaran d'altres temes. M'ho va preguntar amb una mica inclús de por, perquè pensava que era una idea una mica esbojarrada i que era molt demanar, però la meva resposta va ser la que us he dit abans: 'I perquè no?' Un cop vam continuar parlant, va saltar a la llum la seva primera por: 'No et puc pagar, i el que et puc oferir és poca cosa'. I què? quan vaig dir que si no vaig pensar ni un sol moment en què em podia oferir ella, i de fet, no espero res a canvi, he acceptat perquè des del primer moment em va semblar molt bona idea, i perquè em venia molt de gust fer una cosa d'aquest estil. Ara que hi penso, en fred, mentre escric això, em fa la sensació que qui pot treure més benefici d'aquesta associació soc jo, i no pas ella, així de curiòs és aquest món.

Així que ja sabeu, a partir d'ara em podeu trobar, a part d'aquí i la meva bodega particular, a The Sugar Palace els dies 20 de cada mes, on intentaré, dintre dels meus coneixements, que no són molts, que us animeu a preparar còctels a casa, entre d'altres coses que anireu descobrint!!
A més d'un servidor, també trobareu:

I vosaltres, què n'opineu de les col·laboracions? Va, digueu la vostra, i participeu colaboreu (què bé m'ho he fet venir) deixant un comentari!!

Bé, després de la parrafada tan bèstia que us he deixat anar, anem a per una recepta que de tan tonta que és, no sé jo si valdria la pena dir-li recepta, ja que pràcticament és una barreja d'ingredients.

Es tracta d'una mousse de 'maduixa' light, i maduixa està entre cometes perquè no en porta... i és light, perquè és la mousse que em preparo sovint estant a dieta, per treure'm el cuquet de dolç, i que dona bastant el pego. Total, que més aviat és un succedani de mousse de maduixa... però la veritat és que està molt bona i és molt molt fàcil de fer, així que si com jo esteu a dieta, tasteu aquesta mousse i em dieu el què, penso que no us penedireu!

Ingredients:

- 3 cullerades soperes de formatge fresc batut 0% M.G.
- 1 iogurt de maduixa desnatat i 0% sucres
- 1 fulla de gelatina
- colorant vermell (opcional)
- edulcorant al gust

Preparació:

Ja veieu que aquesta recepta ens portarà poca feina, oi? El primer que farem serà posar en remull en aigua freda la gelatina, perquè s'hidrati.

Mentrestant, barregem tots els ingredients excepte el colorant, i anem tastant per saber si està al nostre gust de dolç. Escorrem bé la gelatina i la desfem en un parell de cullerades d'aigua molt calenta, i seguidament la barrejarem amb la nostra futura mousse, integrant-la molt bé.

Per finalitzar, li donem el toc de color amb una mica de colorant vermell. Així almenys semblara realment de maduxa, no? No em podeu dir que us ho poso difícil...

La disposem en els recipients que més ens agradi, i deixem refredar entre 3-4 hores.

Feliç setmana!!



dimecres, 13 de maig del 2015

Pastela

Quin és el vostre estil a l'hora de vestir? Aquesta pregunta em vaig fer no fa gaire, quan feia el canvi d'armari 'gràcies' a aquesta calor que ens ha arribat tan de cop.

No sé si realment jo tinc un estil definit, o se li pot posar nom, perquè a més en els últims mesos/anys el meu estil ha anat canviant una mica.

Sempre m'ha agradat vestir bé, i no em malinterpreteu, no dic que a la resta del món no li agradi vestir bé, em refereixo a que m'agrada (o m'agradava) anar elegant, fins i tot podríem dir que tirant a clàssic (però no 'viejuno', que consti). Fins fa aproximadament dos anys, a la feina anava practicament sempre o bé amb traje i corbata, o bé amb pantalons de pinces i camisa. Estiu i hivern inclosos. I no és que m'ho exigissin, simplement m'agrada anar així. Amb el temps, i després de molts anys així, vaig 'afluixar' les meves normes pròpies de vestimenta, i els trajes han caigut una mica en l'oblit. Ara porto més aviat texans (i pantalons de pinces també), però les camises continuo portant-les. A l'estiu vaig més amb polos i texans, però si haig de baixar a l'oficina, m'agrada portar una camisa (reitero que no m'obliguen pas...). Suposo que tinc al cap allò que diuen que la primera impressió és la que queda, així que intento causar bona impressió, a la feina i fora d'ella. Després (sobretot fora de la feina) arriba el moment en que parlo i em deixo anar, i la bona impressió decau (ja podeu riure). Per tot això us deia que no sé si tinc un nitxo d'estil concret. Suposo que es podria dir que vesteixo clàssic-informal-casual, si aquests tres estils es poden donar a la vegada.

I vosaltres, quin estil us definiria més a l'hora de vestir? 

I per oblidar-nos una mica de com vestim, que cadascú evidentment vestirà com li vingui més de gust i se senti més còmode, us porto una pastela, un pastís salat amb un puntet dolç, i que els seus aromes et transporten directament al Marroc, Tuníssia, Argelia, el destí és vostre!!

Ingredients:

- 10 làmines de pasta filo
- 4 pits de pollastre
- 1 ceba vermella
- 1 culleradeta de gingebre en pols
- 1 culleradeta de canyella en pols
- 1 cullerada de sucre
- 100gr. d'ametlles en làmines (opcional, no vaig posar, al·lèrgies de la família...)
- 250ml. de caldo de pollastre (he fet servir Aneto)
- 1 cullerada de comí
- 1 culleradeta de cúrcuma
- 20gr. de mantega fosa
- pebre, sal i oli

Preparació:

Aquest és un plat que, si bé no és difícil, i realment no és llarg de fer, necessita dos dies de preparació. Un dia per al farcit, i un segon per a l'elaboració de la pastela en si.

A una paella amb una mica d'oli, sofregim la ceba tallada ben petita. Salpebrem, i quan comenci a estar daurada, afegim el pollastre en trossos petits i el gingebre.

Quan el pollastre comenci a fer-se, afegim les espècies i el sucre. No he posat quantitats exactes perquè penso que ha d'anar una mica al gust. Com veureu per les fotos, jo li vaig posar més cúrcuma i canyella que no pas una culleradeta, i va quedar bastant més fosc del desitjat.

Afegim el caldo i deixem que redueixi copletament. Ha de quedar sec però melòs (si, una definició una mica estranya, ho sé). Afegim les ametlles (si les voleu posar), i barregem bé abans de parar el foc.

Ho deixem refredar almenys un parell d'hores, i si podem, fins al dia següent.

Un cop fred, és el moment de preparar la pastela. Estirem la pasta filo, i pintem totes les làmines amb la mantega fosa. Hem de procurar ser ràpids perquè la pasta filo s'asseca amb rapidesa. Mentrestant, encenem el forn a a180º a dalt i a baix, que es vagi escalfant. 

A un motllo per forn (un de pastissos rodó és ideal, de 18-22cm. aprox.), coloquem una a una quatre de les làmines de pasta filo. Seguidament, posem la meitat del farcit, i repetim el procès de les làmines de pasta filo. Acabem de posar el que ens resta del farcit, i coloquem les dues làmines que ens han quedat.

És moment de tancar la pastela amb totes les vores de la pasta filo. com si fos un paquetet.

Repartim una mica de la mantega sobrant per sobre de la pastela, i enfornem durant 10 minuts que es gratini, moment que taparem perquè no se'ns cremi i deixarem entre 10 i 15 minuts més, perquè s'acabi de fer, només amb calor a baix.

Deixem refredar una mica, i desmotllem. Boníssim calent, i boníssim fred. Paraula que repetireu!

Feliç setmana!

P.D.: Recepta mix de molts receptaris, que vaig animar-me a fer-la quan la vaig veure a La Dolce Gula... Mery, un lujazo de plato!



dimecres, 6 de maig del 2015

Cake de fruits vermells

Aquests últims dies m'he adonat d'una cosa molt interessant... no sóc un bon foodie. I personalment no és un tema que em preocupi o em molesti, simplement és una realitat, he anat descobrint poc a poc que no sóc un autèntic foodie. És així. Si ens centrem en la definició de foodie de la wikipedia (copiat i enganxat sense més ni més): 

"Aunque los dos términos a veces se usan como sinónimos, los foodies se distinguen de los gourmets en el sentido de que los gourmets son aficionados con gusto refinado que pueden ser profesionales de la industria de comida, mientras que los foodies son amateur, amantes de la buena mesa, a los que simplemente les encanta la comida por su consumo, estudio, preparación y noticias.1 Los gourmets simplemente quieren comer la mejor comida, mientras que los foodies quieren aprender todo lo posible acerca de la comida, tanto lo mejor como lo común, y de la ciencia, industria y personajes que rodean a la comida.2 Por ello, los foodies a veces se consideran interesados de forma obsesiva con todo lo que tiene que ver con asuntos culinarios."

Crec que aquesta definició s'ajusta bastant al que jo tinc al cap del que és un foodie. I per tant, un servidor no pot dir que en sigui un. No he visitat (i no sé si ho faré mai) un restaurant amb estrella Michelin (de fet, molts cops quan surten cuiners reconeguts per televisió, com per exemple a MasterChef, jo no sé qui són, i no m'avergonyeixo), i no m'estic centrant en termes estrictament econòmics, que consti. Quan faig un viatge, no busco llocs reconeguts on poder menjar els àpats típics d'allà, ni em preocupo de comprar ingredients de la zona. Tampoc investigo tècniques culinàries ni estic al dia del que és 'tendència' gastronòmica, ni el meu bloc es pot considerar de referència en aquest sentit (o en algun altre), ja que normalment faig receptes senzilletes i que qualsevol amb quatre nocions de cuina (encendre el forn i agafar un ganivet pel mànec) podria fer. I no em fa vergonya dir que algun cop vaig a un McDonalds o un Burguer King (un autèntic foodie no va a aquests llocs...).
Tampoc sóc una persona innovadora a l'hora de cuinar. No tinc idees brillants, ni se m'acudeixen coses per donar-li una volta a un plat i fer-lo més meu que no pas del seu autor. Potser això últim si que m'importa/em preocupa més que no pas la resta, ja que m'agradaria poder tenir aquesta capacitat creativa que veig a la majoria de blocs que segueixo. Però cadascú té les seves limitacions...
Ja no entro en el tema de veure programes culinaris, comprar-se llibres, revistes, gadgets per la cuina... aquí em guanyaria qualsevol, us ho asseguro.

I que consti que ni dic, ni penso, que la meva manera de ser foodie (semi-foodie, podríem dir) sigui millor que la dels autèntics foodies, ni que el que fan els autèntics foodies sigui pitjor que el que faig jo... són maneres diferents de fer/veure les coses. Sense més ni més. Tinc amigues (no virtuals) que són autèntiques foodies, i m'encanta compartir estones amb elles, és tot un plaer veure com en saben, i poder aprendre ni que sigui una mica d'elles (si tietes de Sants, parlo de vosaltres, sou fantàstiques!).

El que si tinc clar és que m'agrada cuinar, i m'agrada menjar, I jo, amb això, en tinc prou (bé, remarco lo de tenir més creativitat a la cuina, si algú amb una vareta màgica em concedeix aquest do, no li diré que no...). 

I vosaltres, sou foodies, o sou semi-foodies, com jo?

Després d'aquesta senyora parrafada que us he fotut per compensar el meu paron blogueril, anem a, com no podia ser d'una altra manera, una recepta ben senzilleta, però no per això menys bona, un cake amb fruits vermells que és ideal per acompanyar el café, o el té de les cinc, el que preferiu...

Ingredients:

- 200gr. de farina de rebosteria
- 8gr. de llevat químic (Royal o similar)
- 3 ous M
- 100gr. de sucre
- 80gr. de mantega
- 1 iogurt natural (o de fruits vermells, per reforçar el gust)
- 120gr. de fruits vermells (jo sempre tinc una bossa de fruits vermells congelats)

Preparació:

Tamissem la farina i el llevat i reservem, i encendrem el forn a 180ºC, a dalt i a baix amb opció ventilador, si en teniu.

Batem els ous amb el sucre fins que blanquegin i doblin el volum. Això ens portarà entre 5/10 minuts, no és un procés gaire ràpid.

Un cop estiguem en aquest punt, incorporem la farina a poc a poc, la mantega que la tindrem fosa, i el iogurt. Es tracta d'incorporar els ingredients, no pas de batre.

Ara tenim dues opcions: la primera, quan tinguem els ingredients barrejats de manera homogènia, afegir els fruits vermells, barrejar una mica, i al motlle de cake, bé folrat amb paper de forn o engreixat. La segona, amb el motlle preparat, posem una mica de massa, avoquem uns quants fruits vermells, i així fins acabar amb una capa de massa.
Les dues opcions són vàlides, però amb la primera tenim la possibilitat que els fruits ens els trobem al fons del motlle, i gairebé assegurat que el cake quedi tenyit pel color dels fruits (enfosquit, per ser més exactes).

Enfornem durant uns 40 minuts, controlant sempre la cocció interna del cake amb un pal de broqueta (opció barata), o si sou uns autèntics foodies, amb un cake tester. Si surt net, ja ho tenim a punt.

Deixem que refredi una mica abans de desmotllar, i que acabi de refredar a sobre d'una reixa abans de poder-lo devorar.

Sigueu feliços!